Proposta d'estudi i recerca sobre la clínica de l'autisme i les psicosis en la primera infància des de la psicoanàlisi

Partint de la hipòtesi que l'autisme i la psicosi són de causa psíquica i que, per tant, és consequència d’una elecció d’estructura com efecte del significant o sigui d'un efecte de llenguatge en la constitució del subjecte.

Sabem que el llenguatge antecedeix  al subjecte, en canvi el subjecte ha de néixer. "Allò" parla abans que el subjecte parli i abans inclús de estar subjecte a la dependència de qualsevol criança.

Vull partir de la hipòtesi de si la clínica psicoanalítica en la petita infància pot promoure “la producció de subjecte"(1) , ajudar a fer néixer un subjecte  tal i com l’entenem des de la psicoanàlisi: un “subjecte barrat” en un individu “infans” que encara no ha nascut com a tal, tal i com se’ns presenta en el cas de l’autisme, o  en les diferentes modalitats de les psicosis. 

Segons Lacan, un subjecte no és res abans que l’alienació significant el capturi, ni abans que un significant el representi, no és absolutament res, o potser per no ser tan dràstics podríem dir que es tracta d’un “ser” sense significació per a l’Altre. El subjecte, entès des de la psicoanàlisi, és com a “falla en ser”  que sorgeix del significant.  En base a les dues operacions articulades i alternes que conceptualitza Lacan en la constitució subjectiva, la alienació la primera i fundant de la subjecció al significant.

En canvi pel subjecte psicòtic, la separació anticiparia la alienació? Com diu Miller, si és així es tractaria d’una separació falsa no fonamentada en la metàfora paterna i per tant condemnada al fracàs.

El subjecte en tant que parlant-ésser sorgeix del no res. És una criatura del significant però cal no oblidar que també emergeix del “ser viu” objecte causa del desig matern. La qüestió fonamental es la de produir un subjecte a partir de l’objecte causa del desig i per tant tenir en compte l’acollida realitzada per la mare al seu “producte” i del que el subjecte va ser per l’Altre en la seva erecció de ser viu. El simbòlic es dirigeix al Real i el Real respón, com diu Lacan, “el subjecte és la resposta del Real”. Es podria dir que de la paraula de l’Altre, es pot deduir el subjecte. 

Així, Miller dedueix que la clínica de les psicosis podria ser l’estudi de les respostes del Real. Mentre el subjecte neuròtic va consentir a la falla en ser, el psicòtic es resisteix a ella. En l’autisme hi ha una elecció per assolir la homeòstasi a traves de l’autoerotisme com un fet de gaudi i el rebuig a la cerca d’homeòstasi regulada pel principi de plaer, principi significant.

Efectivament, la producció de subjecte implica la funció de la castració ja que el fal·lus és allò que apunta a la falta en ser. Però en el cas de l’autisme i les psicosis infantils cal orientar la clínica en base a la fallida d’aquesta funció. Per tant, la clínica de l’autisme no es pot fer des de la interpretació analítica sino des d’una altra abordatge que podriem anomenar “la construcció d’un suposat subjecte” que deixo aquí apuntat per animar la producció i el debat.

(1)”¿Producir el sujeto? “ MILLER, Jacques-Alain (1987). Matemas I
Edició: Manantial. Buenos Aires

Pietat Abizanda