diumenge, 27 de novembre del 2011

RESENYA DE L’ACTIVITAT:

    Para abrir la fortaleza ¿llamar desde dentro? 
      El tratamiento del niño autista


               A càrrec de: Josep Monseny, psicoanalista      
              
   
         Dijous17 novembre 2011
Clínica i educació
Grup d’investigació del malestar individual i social en  el camp de l’educació
a  L’IPB

Vaig poder comprovar, per la nombrosa assistència, que la comprensió i la clínica del trastorn autista mobilitza molt d’interès per part de professionals de diferents àmbits.


Josep Monseny va començar amb una breu introducció per explicar els motius que li havien portat a decidir-se a explicar la seva experiència   amb els autistes. També ho volia fer des d’un treball continuat de revisió de la teoria de l’inconscient. Va referir-se al títol de la seva exposició : Per a obrir la fortalesa, trucar des de dins? És a partir d’una expressió de Bruno Bettelheim sobre l’autista interpretat com una fortalesa buida, que  Monseny posa en qüestió aventurant que ni és una fortalesa ni està buida.


Parla també de les modalitats de tractament davant l’autisme qüestionant el predomini actual de les teràpies cognitivo-conductuals, basades en sistemes pedagògics i d’ensinistrament, en relació a allò de diferent que aporta la psicoanàlisi, com una clínica que tracta al subjecte de l’inconscient.
  
Lamenta que l’atac a la psicoanàlisi des de l’anomenada psicologia “científica” sorgeix  no d’un veritable diàleg científic i epistemològic sinó des d’un estatut de poder.

Afegeix que l’atenció al subjecte autista des d’una perspectiva psicoanalítica no exclou una atenció educativa que atengui a les característiques especials del subjecte autista que l’ajudi en l’accés al coneixement.
Donna Williams escriptora amb autisme,  expressa així el que necessita : “Vull un guia que em segueixi” que podria ser paradigmàtic del que des dels autistes s'ha d’aprendre per saber com se’ls pot ajudar.

És a través d’aquests testimonis d’autistes que han pogut escriure sobre la seva experiència, que cal trencar amb la creença de que l’autista és un ser deficitari i que per tant només se l’ha de reeducar en els bons hàbits per “normalitzar-lo”. Puntualitza que, contradient les crítiques que sovint ha rebut, la psicoanàlisi no culpabilitza als pares de l’autisme del seu fill  sinó que la causalitat de l’autisme està en  l’inconscient (que no són els pares) que s’expressa i transita de generació en generació, condicionant les relacions humanes que se estableixen des del naixement de cada ésser humà amb el seu entorn.

Monseny ens recorda que l’inconscient estructurat ja durant els primers mesos de vida governa la vida psíquica i les relacions interpersonals. Ho fa a través dels 3 complexes freudians: complex d’Edip, complex fratern i complex de castració. L’Edip organitza els vincles de l’infant en relació als pares, el complex fratern  determina la relació amb els semblants i el complex de castració introdueix al subjecte dins l’ordre simbòlic, un sistema incomplert a partir de la falta que introdueix la metàfora paterna i que anima el desig.

A partir de l’aparell òptic utilitzat per Lacan per investigar sobre l’estadi del mirall, Monseny ens mostra on situa la causalitat psíquica de l’autisme, que descriu com una alteració en la constitució subjectiva i també sobre  la seva clínica.

El tractament de l’autista des de la psicoanàlisi destaca la importància de considerar la dimensió subjectiva de l’autista: “l’analista ha d’obrir la porta des de dins” .
L’atenció psicoanalítica de l’autisme també aposta per considerar i desenvolupar les obsessions per un objecte o activitat específica que sovint animen als subjectes autistes, tal i com ens ho ensenya la Temple Grandin, una destacada dona amb autisme que ha escrit sobre la seva experiència, amb la seva “màquina de prémer” i que li va proporcionar  “una existència” com a subjecte. En canvi, des dels tractaments cognitivo conductuals s’intenta anul·lar tals obsessions ja que es consideren anomalies indesitjables.

Les obsessions autistes, poden esdevenir en les sortides del subjecte per fer un intent de vincular-se amb el món. A diferència del subjecte neuròtic que ja queda estructurat aproximadament cap a l’any i mig de vida i per tant l’ordre simbòlic ha quedat incorporat regulant la vida  psíquica, en el subjecte autista no ha operat l’alienació al conjunt de significants de l’Altre restant fora de l’ordre simbòlic. Sovint sol o amb ajut,  l’autista ha d’intentar desenvolupar altres recursos (reclusió en si mateix, estereotípies, etc.) per evitar la invasió d’una intensa angoixa davant el desig de l’Altre i al mateix temps poder construir-se com  subjecte.

Monseny considera que l’analista, com el cavall de Troya, ha d’intentar entrar a dins i des de dins obrir la fortalesa.

Una via és proposar-se com a “doble o patern” que l’ajudi a través del treball clínic a poder accedir a un sistema de signes que li facilitin una comunicació possible amb el seu entorn, o sigui, sortir de la fortalesa, fer front a l’angoixa i construir-se una existència pròpia.

També parla sobre la causalitat psíquica. La hipòtesi es basa en que es produeix una alteració o anomalia en la constitució subjectiva i en la construcció del cos imaginari.
A partir de l’aparell òptic de Lacan, es pot  situar en el mirall còncau a l’Altre del gaudi proveïdor dels estímuls sensorials que faciliten la construcció del cos imaginari del nadó. Serà també en la construcció significant d’aquesta imatge del propi cos on es fixaran els nuclis dels futurs símptomes somàtics i particulars per a cada subjecte. La màquina de prémer de la Temple Grandin podria interpretar-se com, davant la mancança simbòlica, l’intent de representar-se els límits del seu cos a partir de sentir-los a nivell sensorial.

L’autista es tanca a la demanda de l’Altre però també hem de tenir present que tot i que l’horroritza confrontar-se amb l’Altre això no exclou que ho vulgui i ho esperi, tal i com ho demostren els autistes que han escrit sobre el patiment de la solitud autista.

Les alteracions del gaudi sensorial del cos del nadó amb el cos de la mare comporten un alt risc de generar alteracions en la constitució subjectiva, en les seves diferents modalitats: la privació sensorial en els molt prematurs  o en infants institucionalitzats o en relacions mare/nadó on hi ha massa llenguatge no dialectitzat sense gaudi cos a cos i al revès, quan hi ha excés de gaudi cos a cos sense llenguatge, etc.

La estructura neuròtica es configura en el petit humà a partir de la relació amb un subjecte matern que actua des d'un Altre del desig que sap de la castració. No tant sols des del primer moment del seu naixement sinó que fins i tot abans de néixer, la mare cal que consideri al nadó com algú a qui li pot demanar, que pot respondre, qui li demana a ella, demandes que ha de interpretar i intentar respondre. En definitiva, que és un subjecte a més de ser un objecte de desig, cura i protecció.

Aquest Altre normalment és un subjecte dividit o sigui que ha inscrit la falta estructural deixada per l’objecte “a” perdut per sempre,  però quan no és així i es presenta com un Altre que no està castrat i que incorpora al nadó com el seu objecte que el completa, és molt gran el risc que el nadó hi quedi atrapat. Des del nadó també hi ha l’acte d’una elecció forçosa de consentir o no al que li proposa l’Altre des del seu inconscient: d’alienació a ser objecte de gaudi (psicosi), a  ser subjecte de desig (neurosi) o a no alienar-se (autisme).

Quan no es produeix l’alienació a la paraula de l’Altre, el subjecte esdevé autista. La hipersensibilitat als sons que sovint presenten els autistes te a veure amb que les paraules de l’Altre, a falta de l’alienació significant, no han adquirit significació i són rebudes només en la seva qualitat de veu, de so. L’objecte vocal es pot convertir en un valuós objecte de gaudi autístic, tal i com descriu Jean-Claude Maleval. Això es pot observar en els fenòmens ecolàlics, la verborrea, les estereotípies vocals, el mutisme, etc.  Però l’objecte vocal i sonor també pot provocar intenses crisis d’angoixa quan es presenta des de les demandes verbals, les ordres, els sorolls imprevistos, etc.

Monseny tracta sobre com s’ha d’ubicar l’analista en la clínica amb l’autista. Així com davant de la neurosi, l’analista es presenta com semblant de l’objecte “a” i utilitza la interpretació d’allò inconscient des de la transferència, davant l’autisme cal instaurar l’objecte, situar-se en el mirall còncau de l’aparell òptic per tal de fer de “doble “ per aconseguir posar un marc de contenció  regulador del gaudi i poder seguir-lo a l’espera de que, un cop dins del seu univers autista pugui obrir la fortalesa a l’altre, al món social.

Autora de la ressenya: Pietat Abizanda.
Novembre-2011