dimecres, 11 de maig de 2011

Que "diguin" els autistes! -Donna Williams (1)

 

Per Ramon Miralpeix

Introducció



L'autisme sempre ha estat un límit a l'enteniment i a la comprensió de la gent del carrer, però també dels professionals. Per això cada teoria, i en cada època, mira de construir un saber – sempre hipotètic, per més que es digui – com a defensa contra l'enigma que representa. Sabem dels intents abassegadors d'algunes d'aquestes teories sobre el saber al voltant de l'autisme, negant el saber de les altres... i pitjor, negant el saber fer dels professionals qui hi treballen. Això només és en la teoria: a la pràctica clínica – no política – els clínics es reconeixen al cap i a la fi per la seva feina i pels efectes que aquesta feina té sobre aquests ésser particulars, els autistes.
En tot cas, si un sintagma és apropiat al fer psicoanalític és aquest -dirigit a qui pateix: “digui”. Per això, mirem d'escoltar (aquí, aquest “mirar” no és metafòric: haurem d'escoltar també el que veiem) allò que fa o no fa, allò que diu o allò que calla, allò que mostra o allò que amaga... aquest subjecte que és autista.
Valgui aquesta petita introducció per presentar, per entregues, allò que efectivament diuen alguns autistes... Perquè hi ha autistes que diuen coses a través del “nostre” llenguatge per fer-se entendre.
Per entregues, ja ho he dit, aniré aportant les meves reflexions al voltant, primer de tot, d'un llibre escrit per una autista, Donna Williams.
Per fer boca, un primer tast, el poema amb què arrenca el llibre. Em sembla que és un poema per ser no-interpretat, per ser simplement llegit i escoltat atentament. Només anoto els dos mons descrits, el seu i el dels altres, el de la seguretat de la solitud en el refugi de la cambra cega o la campana de vidre – del no ser ningú enlloc – i aquell altre món, el altres, que trenca aquesta seguretat només amb la seva presència – ja sigui per la veu, per la mirada, pel contacte, o fins i tot per la inevitable contingència del ser-hi allí. Dos móns i una sóla possibilitat, la de defensar-se, tancant-se, fugint, o, fins i tot, fent-li front – això es veu millor en la història narrada en el llibre. Aquesta és la certesa axiomàtica de la que parteix un autista.
Tot un manifest. *


En aquesta cambra cega on t'amagues
En companyia de les ombres,
Saps que ELLS no t'obliden
I que vindran a buscar-te.
No preguntis per què tens el cor trencat,
Empassa't les llàgrimes i alça't.

Observes l'altre món passar
Del món sota el cristall que és el teu,
I tu et creus a recer,
Tu, a qui ningú no pot tocar,
Però ves en compte, bufa un vent glaçat
en el fons de la teva ànima
I serà massa tard
Quan et creuràs ser fora del seu abast.

Fuig, no t'aturis encara que t'entrebanquis.
Acontenta't amb un signe d'adéu quan hom passa a prop teu.
Tota aquesta gent que et somriu
I et pren per un nen,
Ni tant sols sospita el dolor que t'ha causat
Quan t'ha vist plorar.

Aleshores, segueix aquest consell, fes cas a un expert.
No t'hi pensis dues vegades, més aviat obre les teves orelles:
Corre a amagar-te en els replecs de la teva ànima,
Retroba la solitud,
Tu que no ets ningú enlloc.


De Donna Williams, “Si on me touche, je n'existe plus” Ed J'ai lu. Récit.

* La traducció és meva. Aquí l'original:

Dans cette pièce averugle où tu t'es cachée
En compagnie des ombres,
Tu sais qu'ILS ne t'oublient pas
et qu'ils viendront te chercher.
Ne demande pas pourquot tu as le cœur brisé,
Ravale tes larmes et relève-toi.

Tu regardes l'autre monde passer
Du monde sous verre qui est le tien,
Et tu te crois en sécurité
Toi que personne ne peut toucher
Mais prends garde, il souffle un vent glacé
Dans les profondeurs de ton âme,
Et il sera déjà trop tard
Quand tu te croiras hors d'atteinte.

Fuis, ne t'arrête pas même si tu trébuches.
Contente-toi d'un signe d'adieu quand on passe près de toi.
Tous ces gens qui te sourient,
Et te prennent pour une enfant,
Ne songent même pas au mal qu'ils t'ont fait
Quand ils te voient pleurer.

Alors; suis ce conseil, crois-en un expert.
N'y réfléchis pas à deux fois, mais ouvre tes oreilles:
Cours te cacher dans les recoins de ton âme,
Retrouve la solitude,
Toi qui n'es personne nulle part.